Ells

Em vaig despertar suant. Un estrany silenci colpejava el meu cap, sentia nàusees i no recordava que era el que havia sommiat; aquesta vegada no. Amb el café amb llet, un cop a la cuina, vaig observar a través de la petita finestra i vaig poder veure quelcom de sorprenent. La ciutat en runes tenia ara un nou color, una llum diferent que m’omplia d’una sensació a mig cami entre la por i la calma més absoluta.De les cases enderrocades hi sortien rius de gent, éssers d’algún tipus, però eren molts i desde on jo em trobava semblaven infinites fileres de formigues traginant sense descans. Unes flors enormes s’alçaven majestuoses desde el terra fins a sobrepassar el que quedava d’aquells edificis bombardejats temps enrere. Semblaven arribar fins al cel, i d’entre els pètals hi emanava una llum, aquella que resultava tant extranya i que t’omplia l’ànima fins fer-te vomitar, per després sentir una buidor dins teu tant enorme que ja res no importava. Semblava que aquells éssers sortien de sota la terra, eren com animalons envaïnt un espai ja envaït molt abans de que ells arribessin. Eren molts, eren més que nosaltres i, ara ho sé, seriem el seu aliment més apreciat. Escric aquestes linies amb ma tremolosa, els crits són cada cop menys freqüents. Segueixo arraconada dins del bany, darrera la porta, no m’atreveixo a moure’m.
Voldria…No, sento un soroll a l’altra banda, s’apropen, si…Aju…