De cels i d'inferns

Asseguts a la barra d’aquell cafè, ell explicava la seva historia. Havia passat feia només dues hores, i encara estava en estat de shock.
No feia més que donar voltes al tema, una vegada i una altra, però de res servia recrear l’escena, havia succeït i no feia falta pensar-hi tant.
Caminava camí de la feina i, al creuar el carrer, va sentir un soroll espantós, com si un milió de persones s’haguessin posat a cridar totes alhora, a ple pulmó, creant un sol crit fantasmagòric que posava els pèls de punta. Es girà lentament i va poder veure que, just per on ell acabava de passar, un piano havia caigut en picat desde un setè pis fins la vorera. Va caure trencant-se en mil troços i en aquell mateix instant, en tant sols una fracció de segon, va sentir que havia tornat a néixer. No creia en cels ni en inferns, però mentre parlava imaginava si un angel, d’aquells sense sexe, amb ales i plens de bondat, no s’hauria creuat en el seu camí.
Just darrere seu, una noia ocupava una taula. Damunt, un cendrer ple de burilles i un núvol de fum que tot ho cobria. La noia no havia pogut evitar escoltar tota la conversa que desde la barra li arribava amb total claretat. Què bé, pensava, quina sort saber que en només un segon podem morir i deixar enrere aquesta vida, que no és vida ni és res, només un cúmul de desgràcies, de tristor i soletat.S’entretenia amb un anell de compromís, el feia girar damunt la taula mentre les llàgrimes vessaven dins de l’amarg cafè. El seu promès s’havia fugat amb la xicota del seu millor amic, i això, la deixava a ella en res. Ella no era res per a ningú. Aquell anell només representava la traïció, l’engany més fastigós, la falta d’esperança.
Portava ja una bona estona escoltant al noi del piano, i fer-ho va fer que per un moment oblidés les seves penes per així imaginar-se com una victima accidental d’algún estrany gir del destí.
Ella tampoc creia ni en cels ni en inferns, però li hauria agradat ser un àngel i, així, aconseguir la llibertat.
El cambrer va servir una altra copa a la parella de la barra i enretirà el cafè d’aquella noia que semblava tant trista i tant sola.Aquell era, sens dubte, el pitjor dia desde que treballava en aquest local. Els clients no deixaven d’entrar i sortir, es passava les hores servint a persones que no l’importaven gens, n’estava fart i volia deixar-ho. A més a més no tenia el cap on hauria de ser. Entre l’anar i venir de la gent, les seves passejades entre les taules, les converses alienes; en mig de tot això estava la seva mare. A la pobra la tenien en una habitació d’hospital, feia ja un parell de mesos que l’havien ingressada. Fins al moment no havien sapigut dir-li què era el que la seva mare patia, quina solució hi havia i fins quan s’hauria d’estar allà. Estava nerviós, no volia oblidar-se de trucar. El metge li ho havia dit feia una setmana: truquim vostè d’aquí a uns cinc o sis dies i parlarem dels resultats de les proves. Al arribar a la barra, va deixar-hi els gots i les copes i desaparegué dins la cuina. Allà hi havia un telèfon, només pel personal autoritzatt; va despenjar i trucà al metge. La seva mirada ho deia tot. Tampoc ell creia en cels i en inferns, però la seva mare, que si que hi creia, per fi era lliure. Per fi havia abandonat aquell horrible llit d’hospital, per fi deixava enrera els problemes, les penes.
Ara era un àngel.