En aquell petit poblet de la comarca la vida transcorria tranquil.la i pausada. Els seus habitants eren gent amable i treballadora i la gent de fora, els forasters que arribaven ja fos de pas o per passar-hi una temporada, no entenien el tarannà d'aquella comunitat: sempre tant atents, sempre tant ben avinguts. Mai no hi havia baralles ni discussions fora de lloc. Eren com una gran família però encara més unida. Un llaç invisible que els unia per damunt de totes les coses.Un dia, un viatjant s'hi va aturar per passar la nit. L'home, que venia sabons de porta en porta, res en sabia de l'extranya comunió entre els habitants del poble, però aquella nit no podia dormir. Un gran pes al pit no el deixava respirar i una boirina enteranyinava el seu cap. Ja de matinada, quan tothom dormia, es llevà a veure si amb una mica d'aire fresc es sentia millor. Al sortir a fora va pensar que estava sommiant, que allò que veia no podia ser real. El paissatge es difuminava davant seu. El cel estelat era una maranya de pinzellades que es recargolaven, s'unien i es separaven, conformaven un tot, com un traç interminable.
El que el viatger no sabia era que aquell cel el formaven els somnis dels habitants del poblet cada nit. Cada nit els desitjos i les pors de tots ells s'enlairaven a través de les teulades, més amunt dels arbres i les muntanyes, transformant la nit en una veritable obra d'art. I era per això que als habitants d'aquell petit poblet els unia un llaç únic i especial; perquè, al cap i a la fi, no hi ha res més important que els nostres somnis.
Una iniciativa de Relats conjunts
