divendres, 12 de febrer de 2010

La nit estelada

En aquell petit poblet de la comarca la vida transcorria tranquil.la i pausada. Els seus habitants eren gent amable i treballadora i la gent de fora, els forasters que arribaven ja fos de pas o per passar-hi una temporada, no entenien el tarannà d'aquella comunitat: sempre tant atents, sempre tant ben avinguts. Mai no hi havia baralles ni discussions fora de lloc. Eren com una gran família però encara més unida. Un llaç invisible que els unia per damunt de totes les coses.
Un dia, un viatjant s'hi va aturar per passar la nit. L'home, que venia sabons de porta en porta, res en sabia de l'extranya comunió entre els habitants del poble, però aquella nit no podia dormir. Un gran pes al pit no el deixava respirar i una boirina enteranyinava el seu cap. Ja de matinada, quan tothom dormia, es llevà a veure si amb una mica d'aire fresc es sentia millor. Al sortir a fora va pensar que estava sommiant, que allò que veia no podia ser real. El paissatge es difuminava davant seu. El cel estelat era una maranya de pinzellades que es recargolaven, s'unien i es separaven, conformaven un tot, com un traç interminable.
El que el viatger no sabia era que aquell cel el formaven els somnis dels habitants del poblet cada nit. Cada nit els desitjos i les pors de tots ells s'enlairaven a través de les teulades, més amunt dels arbres i les muntanyes, transformant la nit en una veritable obra d'art. I era per això que als habitants d'aquell petit poblet els unia un llaç únic i especial; perquè, al cap i a la fi, no hi ha res més important que els nostres somnis.


Una iniciativa de Relats conjunts

dijous, 12 de febrer de 2009

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Si preguntessin als habitants d'aquell petit poble, explicarien històries que una vegada havien sentit a la vora del foc. Desde feia generacions els corbs eren visitants de pas, només s'hi estaven uns dies damunt de l'arbre, però en tenien prou per fer encongir l'ànima de tot aquell que gosés descansar sota les seves branques.
Aquell glaçat matí d'hivern ningú s'atreví a recórrer el camí que, cobert de neu, només els corbs trepitjaven. Al capvespre, quan la llum del sol s'esvaïa tímida rere les muntanyes, un foraster arribà al poble. Com és natural, no s'adonà de l'expectació creada dins de cada casa, darrera cada cortina; però el que segur no sabia, era de quina manera el cor d'aquella gent començá a bategar amb força, aterrits i paralitzats pel pànic, al veure com aquells ocellots negres descendien un a un col.locant-se, amb molta cura, damunt dels braços estesos del nouvingut. Fou aleshores quan, amagats rere les cortines, dins la seguretat de les seves cases, els veïns d'aquell petit poblet, pogueren veure com els ulls del foraster s'encenien com unes brases. No podien apartar la vista de la seva mirada, els havia hipnotitzat i poc a poc anava carbonitzant les seves ànimes encongides.

Una iniciativa de Relats conjunts

dilluns, 8 de setembre de 2008

Ells

Em vaig despertar suant. Un estrany silenci colpejava el meu cap, sentia nàusees i no recordava que era el que havia sommiat; aquesta vegada no. Amb el café amb llet, un cop a la cuina, vaig observar a través de la petita finestra i vaig poder veure quelcom de sorprenent. La ciutat en runes tenia ara un nou color, una llum diferent que m’omplia d’una sensació a mig cami entre la por i la calma més absoluta.De les cases enderrocades hi sortien rius de gent, éssers d’algún tipus, però eren molts i desde on jo em trobava semblaven infinites fileres de formigues traginant sense descans. Unes flors enormes s’alçaven majestuoses desde el terra fins a sobrepassar el que quedava d’aquells edificis bombardejats temps enrere. Semblaven arribar fins al cel, i d’entre els pètals hi emanava una llum, aquella que resultava tant extranya i que t’omplia l’ànima fins fer-te vomitar, per després sentir una buidor dins teu tant enorme que ja res no importava. Semblava que aquells éssers sortien de sota la terra, eren com animalons envaïnt un espai ja envaït molt abans de que ells arribessin. Eren molts, eren més que nosaltres i, ara ho sé, seriem el seu aliment més apreciat. Escric aquestes linies amb ma tremolosa, els crits són cada cop menys freqüents. Segueixo arraconada dins del bany, darrera la porta, no m’atreveixo a moure’m.
Voldria…No, sento un soroll a l’altra banda, s’apropen, si…Aju…

Camins

Resguardada del món exterior, se sent capaç de qualsevol cosa. Els seus desitjos més íntims sorgeixen ara amb més força que mai. En la foscor de la seva habitació, dibuixa camins invisibles entre els seus dits i la pell morena, deixa que siguin ells els que guiïn la seva imaginació. No perd detall, com si d’un mapa es tractés, troba camins que es bifurquen, senderes tortuoses, inclús petits senderols que no apareixen a cap planell.
En aquell precís instant tanca els ulls i contempla tot els seu cos desde una posició privilegiada. Es ella mateixa la que està allà abaix, enredada entre els llençols, amb ell al seu costat. L’escena es converteix en la seva millor aliada, li xiuxiueja que no deixi de mirar, que no es perdi el detall de la seva llengua entre els seus pits, ni el de la seva ma acaronant aquell sol al seu melic. Que no es perdi l’instant en el que, embogida, crida el seu nom per, després, quedar-se feta un cabdell, sola, al mig del llit.

Desconeguts

Cregué per un instant que s’havien creuat abans, que aquells ulls negres els havia vist en algún lloc. Ella, sentia que es coneixien de tota la vida, com si no podia ell endevinar els seus desitjos més íntims, colar-se dins del seu cap a la vegada que ho feia dins del seu cos i li donava tot el que necessitava a cada instant. Eren dos cossos anònms, sense nom, sense vida més enllà d’aquelles quatre parets, més enllà d’aquell llit de llençols blancs i cobrellit granat a joc amb les cortines.
Al sortir del bar, sense creuar paraula, caminaren agafats de la mà fins a la pensió de la cantonada. Volien el mateix, volien fugir de la rutina, fugir dels seus pisos buits, de la nevera amb porcions individuals, dels seus raspalls de dents solitaris.
I ara, compartint suor i saliva, arribaven al límit d’allò que és comprensible, al límit del que és real, perquè eren un de sol. No hi havia dubte de que així era, resultava esfereïdor.
Però per molt estrany i sinistre que semblés, ells seguiren embestint-se, gemegant i revolcant-se durant hores. Mai abans s’havien sentit així, mai abans tant de desig, mai abans tanta passió, pero…qui eren en realitat?
Es feia de dia quan els dos cossos exhausts s’adormiren. La llum es colava timida entre les cortines, l’aire estava viciat, mantenia encara l’escalfor de la nit anterior. Al despertar-se, es trobaren amb l’espai buit al seu costat, només uns llençols rebregats i encara humits sota la seva pell. Ell i ella, cadascú a la seva habitació, als seus pisos solitaris i plens de silenci. Cadascú al seu llit.
S’havien trobat en els seus somnis més calents, s’havien conegut compartint jocs i fluids en una altra dimensió i ara, ara només volien seguir sommiant.

Torna

Creia que no pasaria
Que olors i humitats
no cremen,
no tornen
Pero ho fan, i jo
jo et busco
De nit
entre els llençols
Seda i saliva,
llengua i mossegada
Torna aviat
Torna
Que sola no em trobo
I el meus dits
imperfectes
maldestres
no em fan
sentirte a prop
Torna

Diga'm que m'estimes

Avui
vull que m’atrapis
amb força
Que descobreixis
cada racó
Penetrant cada porus
amb llengua i saliva
Pells calentes
a tocar
Lascives les mirades
Deixa que la suor
uneixi
els nostres cossos
I crida ben fort
Gemega
que m’estimes

Publicat al recull de poesia eròtica de retatsencatalà.cat