Els veïns

Desde aquí dalt tinc una vista privilegiada, una perspectiva única. Porto anys observant i per primera vegada preferiria no haver-ho fet mai.
Van arribar amb discreció, sense enrenous; es podria dir que gairebé ningú va adonar-se del canvi. Aquella parella tant moderna, si, aquells que tenien un gos i un gat, doncs aquells van marxar farà cosa d’un mes. Es traslladaven a l’Empordà, crec que em va comentar ella.
Els nouvinguts, com deia, arribaren sense fer soroll. En un parell de dies ja hi estaven instal.lats. Ell, jove, alt, elegant, sempre encorbatat; vaig pensar que debia ser un alt executiu d’aquests que sempre viatgen i tenen reunions importants. Ella, poca cosa, d’aspecte delicat, sempre amb el cap cot, dona de poques paraules.
No va ser fins passada una setmana que vaig sentir el primer crit seguit d’una remor de plats trencats. Vaig treure el cap per la finestra del menjador. Si em posava de puntentes podia veure el pati dels baixos. Hi havia llum, atravessava els finestrons i s’hi adivinaven dues siluetes que semblaven no parar quietes. De cop silenci. Un silenci que esgarrifava i de nou la trencadissa, els crits i les amenaces.Ningú més va sortir a mirar, tothom estava massa enfeinat amb les seves cabories; amb els sopars, els nens, la televisió. Jo, de la finestra estant, tremolava. Estava esgarrifada. D’un salt vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número d’emergencies. Mentre esperava vaig tornar a mirar avall. Massa tard. Ella, tan poca cosa, ja era muda. Jeia al terra sobre un bassal de sang.
Massa tard.